Carcaixent és una localitat situada a la Ribera del Xúquer que ha trobat tradicionalment en l’agricultura la principal forma de vida de la seua població.
Foren precisament uns veïns del poble, el rector Monzó, l’escrivà Masseres i l’apotecari Bodí qui, l’any 1781, prengueren la iniciativa de plantar per primera vegada un camp de tarongers. Fins aquell moment el taronger es tenia com un complement a altres recursos o com a arbre de jardí, però no s’havia utilitzat mai, en el nostre país, com a cultiu extensiu destinat al comerç.
Eixe fou l’inici del període més àlgid que ha viscut l’economia de Carcaixent. Ràpidament el cultiu s’estengué per altres termes municipals. Arreu aparegueren magatzems, i Carcaixent es convertí en un centre estratègic on confluïen la línia del ferrocarril de València a Xàtiva amb la del trenet de via estreta que unia Gandia amb Dénia. Per alguns, la taronja fou una important font de riquesa, però per a la majoria suposà una opció laboral en uns moments de la història en què la fam era ben present entre la població espanyola. Els homes podien llogar-se en les feines temporeres de la terra, mentre que les dones omplien els carrers com rius de gent a les hores d’entrada i d’eixida dels magatzems.
En la memòria col.lectiva han quedat algunes dites que sorgiren en eixos temps. Per exemple, quan algú ens pregunta d’on som, de vegades contestem: “de Carcaixent i dolces!”, recordant el crit dels llauradors locals quan venien les seues taronges en altres places. O una altra dita explica quins eren els tres mals de Carcaixent: “la vellea punyetera, el reuma i la pelaora”.
L’exportació de taronges visqué moments puntuals de crisi, particularment durant la I Guerra Mundial, però això no frenà la seua expansió. Fou en arribar la Guerra Civil que la situació de puixança es truncà. L’estació de Carcaixent passà a ser un objectiu estratègic per als bombardejos de “la Pava”, i la producció local es ressentí greument del conflicte.
En eixos temps, el benefici del treball agrícola deixà de recaure en els productors per passar a servir a causes “superiors”. Durant la guerra, l’exportació de taronges suposà una important font de finançament per al bàndol republicà i, acabada la guerra, fou el govern franquista qui se’n beneficià. Entre 1939 i 1952 tots els productes del camp eren requisats pel règim, i s’impedia el comerç exterior. Això no obstant, l’exportació de la taronja era massa lucrativa per a deixar-la perdre, i el govern reprengué la venda a països estrangers.
L’obertura econòmica a partir dels anys 50 suposà per al sector una recuperació important, encara que durant el període anterior altres països productors s’havien consolidat en el mercat internacional. A més a més, no fou fins el 1981 que Espanya s’adherí a la Comunitat Econòmica Europea, afavorint així l’exportació de productes. Però el sector citrícola valencià ja no recuperà el protagonisme internacional que havia tingut en altres temps.
Des que es plantà el primer camp, els tarongers anaren guanyant terreny a altres cultius, sobrepassant el territori valencià tant pel nord com pel sud. Actualment es poden veure extensions de monocultiu des de Tarragona fins a Huelva. A més a més, la dura competència de taronges d’altres llocs del món, d’entre els quals destaquen els Estats Units, Israel i el Marroc, està provocant un excés de producció que abarateix el preu pagat al llaurador. Eixa situació ha dut a un canvi en la tendència d’expansió del cultiu, que en els últims anys es comença a invertir. A la Ribera anem veient com alguns agricultors estan substituint els seus cítrics per altres fruites, com ara el caqui.
Però altres ens resistim a abandonar tantes tècniques apreses i millorades generació rere generació, i és per això que hem optat per buscar una alternativa comercial per a les nostres taronges. Només així podrem seguir cuidant el producte agrícola que millor coneixem i que ens delecta amb eixe paisatge verd i perfumat que caracteritza les terres de la Ribera.
